El empresario que jugó sucio

El presidente del FCB, Sandro Rossell, presenta su dimisión después de ser acusado por su socio de apropiación indebida en el fichaje de Neymar

Sandro Rossell, el aún presidente del Fútbol Club Barcelona, ha anunciado que presentará su dimisión esta tarde, a las 18:00h, en la junta extraordinaria convocada en el Camp Nou. La querella impuesta por su socio Jordi Cases sitúa a Rossell en el punto de mira del caso “Neymar”, viéndose acusado de un delito por apropiación indebida en la contratación del futbolista brasileño. Si su decisión no se ve frustrada por la actuación de sus socios, la mayoría en contra, se prevee que el presidente será sustituido por el actual vicepresidente, Josep Maria Bartomeu.

Esta no es la primera vez que Alexandre Rossell i Feliu toma la decisión de abandonar su cargo en el Futbol Club Barcelona. En 2005, en su segundo año como vicepresidente del FCB, presentó su dimisión por diferencias con la junta directiva de Joan Laporta. Justo después de su experiencia en el Club, publicó su libroBenvinguts al món real, en 2006.

Rossel ha desarrollado su vida profesional combinando siempre deportes y empresa. Su diplomatura en ciencias empresariales y  MBA en la ESADE le permitieron desde un principio sacar provecho a su afición, el futbol. Jugó como amateur en equipos de segunda división como el de Esplugues o el de Sant Andreu, pero finalmente empezó a dedicarse al mundo de los deportes fuera del campo, en 1992, como miembro del Comité Organizador de los Juegos Olímpicos.

En el campo del marketing deportivo debutó con su idea de comercializar la pelota de la liga, firmando un contrato entre el FCB y Nike en 1998. Una vez concluido  su cargo como manager de la empresa Nike en Latinoamérica, en 2002, y de vuelta a España, fundó la empresa Bonus Sports Marketing S.L., de la cual es propietario actualmente.

Después de haber dimitido como vicepresidente en 2005, Sandro Rossell presentó su campaña en mayo del 2010 para la presidencia del FBC, la cual ganaría en julio coronándose como el presidente más votado en la historia del Club. Durante su mandato denunció las irregularidades económicas que tuvo la caja fuerte del FCB durante la presidencia de Laporta.

A día de hoy, resultan paradójicos los valores que propugnaba el presidente en su campaña del 2010, identificada con el lema ,“todos somos el Barça”, entre los cuales encontrábamos la austeridad, la independencia, o la solidaridad. Aún nos mantenemos a la espera de saber si acabará metiendo un gol a sus principios y abandonará definitivamente el Club.

En el parlament dicen "sí", ¿y en el Congreso?

La aprobación del Parlamento catalán permitirá consultar al Congreso un paso de competencias para que pueda llevarse a cabo el referéndum de autodeterminación.

El objetivo principal es acercar la consulta a la legitimidad permitiendo que se lleve a cabo de manera legal por medio del artículo 150.2 de la constitución. Al mismo tiempo, se pretende expandir el eco soberanista a nivel internacional. 

Los casi dos tercios del Parlamento que han optado por este primer “sí” han sido protagonizados por CiU, ERC y ICV-EUiA, junto con los tres diputados díscolos del PSC. Estos 87 votos a favor se han enfrentado una minoría que votaba en contra: PSC, PP i C’s sumaban en total 43 votos. Al margen de estos, la CUP se abstenía, considerando que con quien se debe consultar es con Cataluña y no con el Congreso. 

La desvinculación colectiva de algunos miembros del PSC compartía punto de mira con la consulta hoy en el Parlamento. Después de la dimisión de dos de sus diputadas, Rocío Martínez Samper y Laia Bonet, se ha aprobado la renuncia de Àngel Ros, que dejaba el partido por discrepancias respecto a la consulta. Y, por si no fuera suficiente, la dirección del partido ha solicitado la renuncia de sus escaños a los diputados que votaron a favor en el pleno de hoy. 

Teniendo en cuenta que, después de este “sí” mayoritario, llegue un “no” por parte del Congreso, los diputados a favor de la consulta han puesto de relieve la importancia internacional que ésta conseguiría.  Así, la republicana Marta Rovira ha sabido ver la parte positiva  ante una futura negativa del Congreso, considerando que el rechazo despertaría complicidades internacionales y “daría la vuelta al mundo”

Por otro lado, Artur Mas, orgulloso de los resultados, ha mostrado nuevamente la importancia internacional del proyecto con sus palabras, literalmente, respondiendo en inglés que está “contento por la mayoría conseguida” a unas preguntas que le han formulado en el mismo idioma. De todos modos, aquellos que han votado en contra continúan solicitando al presidente catalán que abandone el proceso soberanista. 

Alicia Sánchez Camacho, líder del PP, ha afirmado que la respuesta del Congreso será negativa, ya que “la soberanía no se puede transferir a las autonomías”. El presidente de C’s, Albert Rivera, ha sido algo más duro con el presidente  y le ha  reclamado que deje su cargo porque “sólo trabaja por la consulta” y además considera que no podrá cumplir el proceso.

Esta vez la cuestión que divide el Parlamento catalán  hace coincidir a todos los bandos en una misma cuestión: el poder de difusión internacional. De momento, una mayoría ve en ella una gran oportunidad para seguir con su incansable lucha, pero muchos otros la temen precisamente por la visión que se podría dar de nuestro país, es decir, la real, la de ruptura. 


Consultar en Diario Balear: http://www.diariobalear.es/parlamentocatalan.html

L'últim recurs que salvaria la infanta

La Fiscalia Anticorrupició podria presentar un recurs contra la imputació de la infanta Cristina

Els advocats de la infanta decideixen recórrer la imputació del jutge Castro mantenint que aquesta “va estar completament al marge de l’administració” i que “no va tenir cap intervenció activa en la gestió quotidiana de l’empresa Aizoon. Sembla que el recurs de la defensa de la infanta serà l’únic que s’interposi aquesta vegada, ja que la Fiscalia Anticorrupció es planteja no impugnar l’acte del jutge, que amb poc menys d’un any s’ha ampliat a les 227 pàgines. En un primer moment, tan sols el sindicat “Manos Limpias” apostava per la imputació. 

D’altra banda, l’Advocacia de l’Estat tampoc ha adoptat cap decisió fins el moment sobre si recórrer o no la imputació. Les parts disposen de temps fins el pròxim dimecres per presentar el recurs si decideixen acudir directament a l’Audiència, o fins les 15:00 hores de dilluns dia 13 si es per davant el propi Jutjat de Instrucció de Palma. 

Després de poc menys d’un any d’investigació, el jutge Castro troba indicis penals en l’ús de fons de Aizoon per part de la infanta i del seu marit exposats en l’acte, on assegura que “varen portar a terme un repartiment fàctic de dividends sobre la base de fons de Aizoon per atendre despeses personals”. 

Així, la infanta figura com a imputada en el cas Urdangarín des del passat 7 de gener per suposats delictes fiscals i de blanqueig de capital per mitjà de la seva participació en l’entitat que compartia amb el seu marit al 50%. El jutge va citar la infanta el passat dimarts per declarar en el jutjat de Palma d’aquí a dos mesos, dissabte 8 de març, amb el temps suficient per a que l’Audiència de Palma  resolgui els anunciats recursos de la defensa. 

Les coses pareixen estar més clares que fa quasi un any quan la infanta Cristina va ser imputada per primera vegada. En abril de 2013 el jutge Castro va ser desautoritzat per l’Audiència provincial quan va intentar prendre declaracions de la infanta com a cooperadora necessària en la trama delictiva del seu espòs Iñaki Urdangarín. Aquest formava part del Institut Nóos, una entitat suposadament sense ànim de lucre i que va ingressar més de set milions d’euros en la Comunitat Valenciana i de Balears, i que va desviar part d’aquest diner a empreses privades, entre les quals es trobava Aizoon.

Els que continuen imputats per corrupció des de fa més de dos anys són Urdangarín i el seu exsoci Diego Torres, els quals possiblement hauran de seure a declarar junt amb l’expresident de Balears, Jaume Mates, que els hi va facilitar diners públics. Per aquests, el jutge té imposada una fiança de responsabilitat civil per import de sis milions d’euros. Però com cap dels dos la va pagar en el termini donat, de manera que Castro va decidir bloquejar la disposició del patrimoni immobiliari i de fons bancaris d’ambdós. En conclusió, aquesta segona imputació de la infanta seria un efecte col·lateral de les investigacions dedicades al cas Urdangarín. 

L'acadèmia de ball Urban celebrarà un espectacle solidari el proper 22 de desembre

Els ballarins de l'acadèmia amb més renom de Barcelona, La Urban Dance Factory, participaran en el IV Festival Solidari de Nadal el proper dia 22 de desembre. L'espectacle tendrà lloc a les cotxeres de Sants, on també varen actuar el mes d'octubre amb motiu de les “Festes d'Hostafrancs”, i l'entrada tendrà un preu de 2€, tot i que també es podrà veure l'espectacle donant una jugueta.

Un dels alumnes de l'acadèmia ens ha concedit una entrevista en la qual ens revela com el ball pot arribar a ser un art que mou masses. Miquel Anglada Girotto, un jove mallorquí que actualment viu a Barcelona, ha participat en competicions a nivell nacional on ha pogut “reconèixer tant el nivell de La Urban, com el de la Top Dance”, la seva antiga escola de ball que gaudeix de gran renom a l'illa.

Els espectacles de dansa són de cada vegada més freqüents en aquesta mena de celebracions, ja que atreuen tant al púbic jove interessat en activitats alternatives com a altres espectadors d'edat més elevada, els familiar dels ballarins. Així, a través d'aquesta mena “d'art col·lectiu” s'intenta promoure la solidaritat en unes dates tan assenyalades amb la intenció de recaptar diners pels més desfavorits.

P: Què és que més t'agrada de la urban? Trobes alguna diferència entre aquesta i la Top Dance?

R: La Urban m'agrada molt perquè té els millors professor sde Barcelona, és la més cèntrica i té una bona combinació d'horaris. La petita diferència és que és menys familiar, com gairebé tota la gent a Barcelona.

P: Com veus el teu futur professional com a ballarí a Barcelona?

R: Negre. Hi ha molt de nivell, però en el món del ball de Barcelona encara no em sento ningú, i veig molt difícil poder arribar a destacar com ho vagi fer a Mallorca. En uns anys em veig més en un grup del ballarí Chris Soler, com a integrant d'una companyia, però no com a professor.

P: Perquè recomanaries el ball?

R: El que m'agrada del ball és que és en equip, però a la vegada individual. Importa tant el que tu fas per tu mateix com el que fas pel grup en si mateix. És al mateix temps egoista i altruista (...) és donar i rebre. Et permet aprendre per tu mateix (...) però estant amb els altres aprens també, et corregeixen i corregeixes. És una mena d'art col·lectiu i individual. A part d'això és molt gratificant, sempre m'ha donat coses positives, és una via d'escapament (...) que sempre tens allà, amb la qual pots comptar.

P: Penses practicar algun altre tipus de ball? Alguna vegada t'ho has plantejat?

R: No, el meu estil és hip hop-bew style. És un hip hop contemporani que últimament ha anat agafant elements del jazz i es distingeix perquè el ritme deixa d'anar amb la base i, amb el New Style, es posen de moda cançons de tipus RnB, en que importa més les la lletra de la cançó, destaca l'estil líric.

• Comentari personal:

El que ens ha permès aquesta activitat és experimentar de primera mà el “tu a tu” del periodisme, la importància que té la proximitat tant amb el públic com amb el protagonista d'una notícia. M'ha sorprès satisfactòriament veure com, del que pràcticament semblava una conversa amb un amic, he pogut treure una notícia que, segons es miri, podria atreure l'atenció d'un cert públic.

Tot i això, cal tenir en compte que com més criteris acompleixi el fet que es conta, més ampli serà el sector de la població interessat. Però el meu cas trob que és un clar exemple de que, en periodisme, els temes que contacten directament amb la societat són aquells que automàticament passen a ser notícies (de més o menys rellevància).

A més, aquesta tasca ens vol demostrar com, de a qualsevol de les persones que tenim al nostre voltant, podem extreure fets nous o interessants. És important no subestimar la nostra capacitat per trobar fonts d'informació d'allà on sigui, ja que, en la nostra professió, aquesta és la nostra eina principal.   

L'element del periodisme indispensable

Una de les tasques indispensables en el periodisme és la verificació. Aquesta disciplina és l'essència que diferencia la tasca del periodista de qualsevol altre procés de recopilació d'informació. En primer lloc, es parla de la pèrdua del sentit de l'objectivitat, que queda totalment desvinculat de la figura del periodista per ser associat al mètode periodístic i en l'obtenció de la informació.

En segon lloc, per mitjà de la verificació el periodisme es relaciona amb procediments científics, ja que, avui dia, amb les noves tecnologies, les noticies són un material complex i difícil de controlar. Així, en un món en que el periodista esdevé un receptor de informació, més que un recol·lector, el que el públic realment espera d'ell és que li faci arribar noticies contrastades i fiables.

Tot i que no existeix res semblant a unes normes estandaritzades per a la verificació de dades, hi ha una sèrie de principis intel·lectuals de la verificació, entre els quals trobam alguns dels principis bàsics del periodisme, fet que ens demostra com d'imprescindible aquesta qualitat en la professió. Entre aquests trobam: no afegir res que no hi sigui en les dades inicials, no enganyar el lector, ser transparent, confiar en les teves pròpies investigacions i fer una professió d'humilitat.

Com veig el futur del periodisme?

Amb motiu de la lectura de La explosión del periodismo de Ignacio Ramonet, ens proposen a classe aquesta pregunta. Precisament, després d'haver llegit aquest llibre esperen de nosaltres una reacció de decepció i una mica d'incertesa, ja que aquesta és la sensació que semblen transmetre les complicades circumstàncies que s'imposen al periodisme. Però no. La nostra actitud no va cap a la via fàcil de l'acovardament, sinó que ens prenem amb ganes les pinzellades finals del llibre que ens ofereixen aquella esperança que portavem cercant pàgina rere pàgina.

En realitat, pot ser aquí es troba el quid de la qüestió. Pot ser el periodisme és una cursa contínua per arribar a la meta que ens doni la resposta a allò que noltros cercam, ja sigui una informació o un mitjà. Especialment en aquestes darreres dècades, el que sembla més necessari és trobar el nostre mitjà o, si més no, adaptar-nos al que se'ns ve imposant des de l'aparició de l'Internet. Així és, en aquesta cursa ens hem trobat amb una sèrie d'obstacles que no podem llevar d'enmig, que hem d'aprendre a botar i de cada vegada més alt.

El futur del periodisme s'enfronta a unes innovacions tecnològiques que creixen de manera exponencial i que ofereixen de cada dia més alternatives a la pràctica clàssica d'aquesta professió. Precisament, aquest element porta amb ell de la mà una altra amenaça, una conseqüència: la massiva participació del lector (sí, aquell que solia rebre informació sense cap mena de criteri més que la seva ideologia) en els mitjans gràcies a eines com les xarxes socials.

Des del meu punt de vista, el periodista no té adversaris amb els quals combatre, per dues simples raons. En primer lloc, res no li assegura que lluitar contre les noves tendències servirà d'alguna cosa, tot el contrari: en ser una professió basada en una relació de dos, el qui escriu i el qui llegeix, li convé més acostar-se a allà cap a on s'acosta el públic. I, en segon lloc, tampoc no existeix cap tecnologia (encara, esper) ni cap altra professió (o no-professió) que pugui reemplaçar la feina del vertader periodista. Sí, es tracta d'això, de ser "el vertader periodista", un poc com aquell que queda definit a El periodista universal, però sense arribar a ser Tintin. Ens hem de quedar amb les ganes de Randall, que creu que el periodisme compromès, seriós, que lluita per les causes justes, seguirà endavant; junt amb l'advertència de Ramonet, que ens fa esforçar-nos i competir per estar, de cada vegada, més "actualitzats".

Perquè vull ser periodista?

Ser periodista, al igual que totes les professions, requereix unes característiques concretes, que en alguns casos poden ser inherents a la persona i, en altres, es poden anar desenvolupant. En el meu cas, vaig triar aquests estudis essent conscient que complia alguns dels trets que el periodisme demana. Em considero una persona curiosa, interessada pel que passa al món, a la vegada que extravertida, una qualitat essencial a l'hora de relacionar-se amb el medi que ens envolta. També consider que em pot ser útil la meva persistència, ja que un periodista ha de lluitar fins al final per tal de trobar la informació que cerca. A més, una altra de les característiques més valorades en el periodisme és l'honestedad, amb la qual també em sento identificada. Finalment, també hi ha alguns aspectes que em caldria millorar o acabar de desenvolupar per tal de ser una bona periodista. Al llarg de la meva carrera esper convertir-me en una persona més valent i coratjosa, adquirir una bona base de cultura general, aprendre les eines del llenguatge per tal de ser el més precisa possible i adoptar una actitud més escèptica respecte a les fonts d'informació, les institucions i els organismes de poder. 

Així, una vegada assolits totes aquestes condicions, d'aquí a deu anys esper trobar-me fent feina a algun diari reconegut, a ser possible. M'agradaria haver treballat en diferents camps de la informació i trobar-me, per exemple, fent feina al diari "Le Monde" a París, escrivint reportatges amb una certa llicència literària. Per als meus reportatges, m'agradaria ser també l'encarregada de fer les fotografies, un camp en el qual em vull introduir. Finalment, m'imagino també  viatjant arreu del món per cobrir diferents informacions, aprenent coses noves cada dia en al mateix temps que desenvolupo la meva professió, una de les majors virtuds que, en la meva opinió, posseeix el periodisme.