Com veig el futur del periodisme?

Amb motiu de la lectura de La explosión del periodismo de Ignacio Ramonet, ens proposen a classe aquesta pregunta. Precisament, després d'haver llegit aquest llibre esperen de nosaltres una reacció de decepció i una mica d'incertesa, ja que aquesta és la sensació que semblen transmetre les complicades circumstàncies que s'imposen al periodisme. Però no. La nostra actitud no va cap a la via fàcil de l'acovardament, sinó que ens prenem amb ganes les pinzellades finals del llibre que ens ofereixen aquella esperança que portavem cercant pàgina rere pàgina.

En realitat, pot ser aquí es troba el quid de la qüestió. Pot ser el periodisme és una cursa contínua per arribar a la meta que ens doni la resposta a allò que noltros cercam, ja sigui una informació o un mitjà. Especialment en aquestes darreres dècades, el que sembla més necessari és trobar el nostre mitjà o, si més no, adaptar-nos al que se'ns ve imposant des de l'aparició de l'Internet. Així és, en aquesta cursa ens hem trobat amb una sèrie d'obstacles que no podem llevar d'enmig, que hem d'aprendre a botar i de cada vegada més alt.

El futur del periodisme s'enfronta a unes innovacions tecnològiques que creixen de manera exponencial i que ofereixen de cada dia més alternatives a la pràctica clàssica d'aquesta professió. Precisament, aquest element porta amb ell de la mà una altra amenaça, una conseqüència: la massiva participació del lector (sí, aquell que solia rebre informació sense cap mena de criteri més que la seva ideologia) en els mitjans gràcies a eines com les xarxes socials.

Des del meu punt de vista, el periodista no té adversaris amb els quals combatre, per dues simples raons. En primer lloc, res no li assegura que lluitar contre les noves tendències servirà d'alguna cosa, tot el contrari: en ser una professió basada en una relació de dos, el qui escriu i el qui llegeix, li convé més acostar-se a allà cap a on s'acosta el públic. I, en segon lloc, tampoc no existeix cap tecnologia (encara, esper) ni cap altra professió (o no-professió) que pugui reemplaçar la feina del vertader periodista. Sí, es tracta d'això, de ser "el vertader periodista", un poc com aquell que queda definit a El periodista universal, però sense arribar a ser Tintin. Ens hem de quedar amb les ganes de Randall, que creu que el periodisme compromès, seriós, que lluita per les causes justes, seguirà endavant; junt amb l'advertència de Ramonet, que ens fa esforçar-nos i competir per estar, de cada vegada, més "actualitzats".